A inicis de la primavera del 217 aC, Asdrúbal Barca va reunir a Cartago Nova un gran exèrcit i una flota de 40 naus. Tots dos contingents van dirigir-se cap el nord i es van concentrar a la desembocadura del riu Ebre. Tan bon punt Gneu Corneli Escipió va assabentar-se de l’avanç de l’enemic i de les dimensions del seu exèrcit, va decidir concentrar les seves opcions de victòria en un combat naval. Els romans comptaven amb 35 naus de guerra i amb l’ajut d’embarcacions massaliotes. La flota va salpar de Tarraco i després de dos dies de navegació va fondejar a uns 15 quilòmetres al nord de l’Ebre, aproximadament entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Dues embarcacions lleugeres massaliotes van sortir en avançada i van localitzar l’enemic. La flota romana va continuar fins a la desembocadura del riu, mentre que els punts de guaita que hi havia a la zona van donar la veu d’alarma als cartaginesos. L’exèrcit de terra va desplegar-se per la costa, mentre que la flota sortia a mar obert. L’enfrontament sembla que va ser breu, i si hem de fer cas d’un petit fragment conservat del biògraf d’Anníbal, el grec Sòsil, va ser la perícia de les embarcacions massaliotes les que van facilitar la victòria romana, sumada potser a la inexperiència d’una quarta part de la flota púnica. Malgrat que la derrota en un primer moment no va ser especialment greu, la flota cartaginesa va creure trobar refugi tornant a la costa, a recer del seu exèrcit de terra. Però els romans van aproximar-se fins a les naus varades i les van lligar a les pròpies i es van endur 25 naus, de manera que en un sol cop van acabar amb la flota enemiga i gairebé van doblar en nombre la pròpia. Vist el resultat del combat, Asdrúbal va aixecar el campament i va retirar-se.
Cal recordar que en aquesta època el delta de l’Ebre gairebé no existia, segurament només hi havia aiguamolls i bancs de sorra, i potser el riu dibuixava un petit estuari entre Amposta i Tortosa. Tal com diu T. Livi (XXII, 19), les naus cartagineses eren fondejades a la desembocadura i van ser els vigies situats a les turris els que van veure les embarcacions romanes acostant-se. De fet, aquesta visibilitat només és possible des d’un lloc enlairat, com eren les turris Hannibalis que també menciona Plini (His. Nat. II, 181), expressió que cal associar amb els petits hàbitats ibèrics fortificats de la zona, com per exemple el situat a les Feixes Tancades de l’Antic, en el vessant nord de la Serra del Montsià.
Si fem una lectura topogràfica i geoestratègica dels fets narrats, sembla evident que l’exèrcit de terra cartaginès devia establir-se prop del riu, per aprovisionar-se d’aigua, i evidentment en el seu costat sud. A més, caldria disposar d’una ampla extensió de terreny, apte per un gran campament, i que estigués ben comunicat, prop de l’antiga via Heraklea. Per últim, la distància entre les tropes de terra i el lloc on estava situada la flota devia ser reduïda. Aquestes condicions topogràfiques només s’acompleixen a les rodalies de la població d’Amposta. És possible que ja en aquesta època el lòbul meridional del delta tingués una certa projecció, amb illots, bancs de sorra, etc. Així, cal recordar que la necròpolis ibèrica de l’Oriola (Amposta) ja en el segle V aC ocupava aquesta zona, a una cota relativament baixa. Els mariners cartaginesos devien varar els vaixells sobre els baixos fons d’aquest delta incipient. Així s’entendria com els romans es van poder acostar a aquests vaixells i treure’ls a alta mar, sense el perill de ser atacats per l’exèrcit cartaginès situat a terra ferma.

Moneda de bronze romanorepublicana del 217-215 aC, amb proa de galera en el revers. Unça recuperada en el campament de la Segona Guerra Púnica de la Palma (l’Aldea, Baix Ebre)