A inicis de la primavera de l’any 211 aC, els romans van creure arribat el moment de donar un cop definitiu a la guerra a Ibèria. Havien passat anys sense realitzar accions importants, mentre que els cartaginesos havien dedicat els seus esforços a lluitar contra els rebels indígenes. Segurament aquestes rebel·lions formaven part de l’estratègia romana, fins al punt que el 212 aC havien allistat com a mercenaris un cos de vint mil celtíbers. Amb les legions reforçades, i el control de la zona d’Arse-Sagunt, es van creure preparats per internar-se a la vall del Guadalquivir. Si s’aconseguia una victòria contundent, els romans podrien apropiar-se de les mines de plata de la zona i provocar una nova sublevació indígena.
Els dos Escipions es van dividir les tropes: dos terços dels soldats romans, sota el comandament de Publi Corneli Escipió, atacarien la concentració de tropes de Magó Barca i Asdrúbal Giscó, mentre que un terç dels romans, comandats per Gneu Corneli Escipió, amb els celtíbers, atacaria l’exèrcit d’Asdrúbal Barca. Els dos exèrcits es van internar fins a una localitat anomenada Amtorgis, on van prendre posicions davant de l’exèrcit d’Asdrúbal. Allà, incomprensiblement, es van separar, de forma que Publi va dirigir-se contra els exèrcits de Magó i Asdrúbal Giscó, mentre que Gneu mantenia la posició.
Les tropes de Publi van ser sotmeses a atacs continus per part de la cavalleria lleugera númida, comandada per Massinissa, cosa que dificultava l’avanç i el proveïment de les tropes. Davant la proximitat dels exèrcits cartaginesos i de set mil cinc-cents suessetans comandats per Indíbil, Publi va decidir fer una marxa nocturna per sorprendre les tropes indígenes, però un cop es va iniciar el combat ell mateix va ser sorprès per l’arribada de la cavalleria númida, primer, i dels exèrcits cartaginesos, després. La derrota romana va ser completa, i el mateix Publi va ser mort. Gràcies a l’arribada de la nit, uns pocs romans es va poder refugiar en el campament del llegat de Publi, Tiberi Fonteius.
Mentrestant, Asdrúbal Barca va aconseguir subornar els celtíbers per tal que abandonessin a Gneu, de manera que les seves tropes, inferiors numèricament, van retirar-se perseguides pels cartaginesos. Poc després els altres dos exèrcits púnics se sumaven a la persecució, amb l’ajuda de la cavalleria númida, de forma que la retirada romana va ser impossible i es van haver de protegir en una petita elevació sense gaires defenses naturals ni artificials. Allà Gneu va ser mort i les tropes aniquilades, un mes després que l’exèrcit del seu germà.
Els pocs supervivents, comandats per un oficial de cavalleria, Luci Marci, es van sumar a les tropes del llegat de Publi, T. Fonteius, i van aconseguir retirar-se fins al nord de l’Ebre, on van resistir fins l’enviament de reforços des d’Itàlia.
El desastre de la campanya dels dos Escipions sembla que va ser motivat per una suma d’errors estratègics. En primer lloc, per la divisió dels exèrcits romans, que els feia més vulnerables. En segon lloc, per allunyar-se massa d’una base important i, també, per abandonar la protecció que oferia la flota en les operacions prop de la costa. En tercer lloc, per comptar amb un contingent de tropes mercenàries indígenes massa elevat, susceptible de abandonar-los o canviar de bàndol . I, finalment, per l’eficàcia i supremacia de la cavalleria lleugera númida. Realment, la presència d’aquestes tropes en els exèrcits d’un o altre contendent sovint marcarà la diferència entre la victòria o la derrota.
Quant a la narració dels fets protagonitzats sota el comandament de Luci Marci Septim, cal rebutjar-la, ja que és inversemblant que les restes d’un exèrcit derrotat poguessin infringir tantes i tan severes derrotes a les tropes cartagineses. Cal pensar que, com a màxim, els romans en retirada van aconseguir fer caure en una emboscada els seus perseguidors, tal i com defensava l’historiador L. Calpurni Pisó, del cercle d’Escipió Emilià, com Polibi (Livi, XXV, 39, 15), i protegir el territori al nord de l’Ebre. Potser allò que més ens interessa de la seva narració és la indicació d’un gran campament en el “costat romà” del riu (Livi, XXV, 37, 6), que podria relacionar-se amb l’assentament militar de la Palma.