Arquitectures celestials

Aquest aplec de 14 articles prové de les aportacions al Col·loqui internacional sobre arquitectures celestials, que va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona els dies 13-15 de setembre de 2006, organitzat per Pedro Azara (UPC-ETSAB), Françoise Frontisi-Ducroux (Centre Louis Gernet, París) i Gregorio Luri (Universidad Nacional de Educación a Distancia, UNED).

L’arquitectura es construeix per albergar “ànimes” (una ciutat o un poble es compon de “llars”, està poblat per un nombre d’”ànimes”, una ciutat buida o adormida és una aglomeració en què no hi ha cap “ànima”) , però aquestes “ànimes ” no estan necessàriament a la terra. De fet, nombrosos mites i llegendes expliquen l’existència d’arquitectures ben construïdes i edificades no a la terra sinó en l’aire.

El mateix patró dels arquitectes, l’apòstol Tomàs, es va convertir en un arquitecte modèlic precisament perquè va aixecar (en tots els sentits del verb) un palau sorprenent, ple de pedres precioses: suspès en el cel. Aquest tipus de construccions no són infreqüents: des de les residències divines -els déus sempre viuen en construccions refulgents suspeses- fins a Laputa, la ciutat utòpica descrita per Swift, l’arquitectura no marcada pel pes, la gravetat de la matèria, ha poblat l’imaginari humà en gairebé totes les cultures.

L’obra recull una part de les ponències presentades en un congrés, organitzat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i l’Institut d’Humanitats el 2006, sobre arquitectures aèries al món antic, des de Mesopotàmia i el temple flotant d’Apol·lo a Delfos, fins a la Jerusalem celestial, tant la descrita a la Bíblia com les seves representacions medievals. Aquestes arquitectures, somiades, “s’alcen” com somnis, models inabastables i sempre desitjats. Fan somiar i són fruit de somnis. Activen el desig de viure plenament. Són, per tant, necessàries.

Entrevista als editors: “La ciutat té bons fonaments si està ben ancorada al cel”