Immediatament després de ser derrotats i expulsats els cartaginesos de la península ibèrica en el 206 aC, Gneu Corneli Escipió va haver d'enfrontar-se al primer aixecament indígena, encapçalat per la tribu dels ilergets comandats per Indíbil i Mandoni, als quals es van afegir altres tribus de les rodalies (Polibi, XI, 32; Livi, XXVIII, 24, 3-4). La insurrecció va ser sotmesa però a l'any següent es va reproduir liderada pels mateixos protagonistes. Els procònsols L. Corneli Léntul i L. Manli Acidí van travessar el territori ausetà per a sotmetre els revoltats, concentrats en territori sedetà (Livi, XXIX, 2, 1-2). En el 200 aC novament el procònsol C. Corneli Ceteg va obtenir una victòria en territori sedetà (Livi, XXXI, 49, 7). Durant l'any 197 aC el procònsol C. Semproni Tudetà és derrotat i mort en un lloc indeterminat de la nova província de la Hispania citerior (Livi, XXXIII, 25, 8-9). En aquest període es produeix una revolta generalitzada que provoca el desembarcament a Empúries d'un exèrcit consolar sota comandament de M. Porci Cató (Livi, XXXIV, 8, 4).

Malgrat la victòria inicial i els seus esforços, no sembla que la revolta es pugui donar per extingida ja que el mateix cònsol ha de sotmetre novament als sedetans, ausetans i suessetans (Livi, XXXIV, 20, 1). Fins i tot la repressió de Cató no va ser definitiva ja que després de la seva marxa el pretor S. Digici va perdre la meitat de les seves tropes (Livi, XXXV, 1, 1-2). De fet, les lluites en aquest territori es perllonguen fins a l’any 183 aC, quan el prètor A. Terenci Varró va enfrontar-se als celtibers que ocupaven l’Ausetània de l’Ebre (Livi, 39, 56).
És evident que durant els primers anys del segle II aC es van produir incessants rebel·lions indígenes contra els romans i que el principal escenari dels combats va ser l'interior de la vall de l'Ebre, en terres dels ausetans, ilergets, sedetans i suessetans. A més, cal suposar que si Tarraco continuava sent la principal base d'operacions romana, moltes de les seves incursions s’haurien realitzat travessant el territori dels ilercavons, en el baix Ebre.
És en aquest context que el poblat del Castellet de Banyoles adquireix una gran importància geoestratègica, ja que controla el curs de l'Ebre al seu pas per la depressió de Móra, així com la via d'accés que, des de l'interior del baix Aragó, territori ausetà, es dirigeix cap a la costa i per tant cap a Tarraco. De fet, està just damunt del gual que facilita el pas del riu seguint aquesta ruta, el mas de Molló.