Els fets succeïts a Ibèria entre el 215 i el 211 només ens són coneguts per la versió de T. Livi. La majoria d’investigadors estan d’acord en què determinats detalls són totalment inversemblants. En primer lloc, els romans estaven massa lluny, al voltant de l’Ebre, per poder ajudar els indígenes sublevats de la zona del Guadalquivir. En segon lloc, l’exèrcit romà infligeix derrotes continuades a les tropes cartagineses, i a més amb un nombre de baixes increïble. Realment, si els fets narrats per Livi fossin verídics, la península ibèrica hauria passat a mans romanes aquells mateixos anys.
Malgrat tot, creiem que en aquests moments hi ha alguns aspectes del conflicte a Ibèria que cal ressaltar:
En primer lloc, recordem que l’objectiu principal dels Escipions era evitar el pas de reforços a Itàlia, i no tant conquerir Ibèria. Així, la incursió del 211 aC a la zona del Guadalquivir ve precedida per dos anys d’inactivitat i per operacions d’estrategia (setges, emboscades...), i no grans batalles. A més, serà en aquell moment quan es decidirà canviar d’estratègia per finalitzar la guerra a Ibèria (Livi, XXV, 32).
En segon lloc, durant aquests anys es produeixen un seguit d’importants sublevacions indigenes contra els cartaginesos. Aquests aixecaments devien ser provocats per la victòria romana a Hibera, però també per les necessitats de soldats i diners dels púnics, que devien aconseguir dels indígenes. Probablement els romans devien col·laborar amb suborns i promeses, o per exemple contractant als celtibers com a mercenaris (Livi, XXIV, 49, 8). A més, l’any 213 el mateix Asdrúbal Barca va haver de passar al nord d’Àfrica per esclafar una rebelió del rei númida Sífax.
En tercer lloc, els suposats esdeveniments succeïts a la vall del Guadalquivir en aquest període són molt similars als fets de l’any 211 aC, amb la presència dels dos generals romans a Castulo i Iliturgi, i continues victòries romanes a l’escenari on pocs anys després serien derrotats i morts. Molt investigadors creuen que aquesta descripció respon a una invenció posterior dels annalistes romans per ensalçar la figura dels Escipions per tal d’apaivagar la seva derrota.
Finalment, cal pensar que realment les incursions bèl·liques dels romans es van concentrar a la façana mediterrània delimitada entre l’Ebre i Alacant. Així, es mencionen diversos topònims costaners que ho fan suposar: Intibili en el 215 aC, Castrum Album (Akrá Leuké, Tossal de Manises?, Alacant) en el 214 aC, i finalment van conquerir Arse-Sagunt en el 212 aC, cosa que els ofereria una base d’operacions prop de la conca del riu Sucro, des d’on era més fàcil internar-se a la vall del Guadalquivir. A més, la supremacia naval romana des del 217 aC els devia facilitar les incursions i el proveïment de les tropes en operacions costaneres.
En definitiva, sembla que durant aquest confús període els cartaginesos van haver de fer front a gran quantitat de sublevacions, mentre que els romans es van limitar a l’atac de les guarnicions púniques i dels seus aliats entre l’Ebre i Cartago Nova, però sense realitzar operacions d’envergadura. Sens dubte, en aquest panorama bèl·lic, el campament de la Palma tindria un paper destacat com a punt de partida d’aquestes incursions.